El dia de nadal del 2021 s’ha enlairat l’Ariane 5 que envia el telescopi James Webb cap al seu destí. Hi ha milions d’investigacions en marxa en el nostre món, però aquesta em provoca una emoció especial.
És un cop més el resultat de l’esforç humà col·lectiu. No em puc ni imaginar la quantitat de gent que ha col·laborat en aconseguir aquesta fita: enginyers, matemàtics, químics, físics, programadors, experts en origami, experts en logística, psicòlegs… I alhora hi ha una idea ben senzilla de partida que a algú se li va acudir:
Resulta que hi ha cinc punts al sistema solar en que s’equilibra la força de gravetat de la terra i el sol, gràcies a que estan en rotació l’un amb l’altre. Això ho va descobrir el matemàtic Joseph Louis Lagrange. Bé, ell ho va deduir per a qualsevol parell d’astres. Son els que es coneixen com a punts de Lagrange.
La gran idea: i si hi col·loquem un telescopi en un d’aquests punts? Estarà ben lluny de la terra, lluny de la pol·lució i de la contaminació lumínica! Només cal que es posi d’esquena al sol.
Podriem posar-lo a un dels punts més propers: el L1 i el L2. I millor el L2, que està més lluny del sol. I de la terra “només” a 1,5 milions de quilòmetres, unes quatre vegades la distància de la terra a la lluna.
Però resulta que el punt L2 és inestable, és a dir, que si et mous una mica del punt, te n’allunyes per sempre més. Espera, espera… encara millor! Estarà ben net de partícules! Amb una mica de combustible, el telescopi serà el privilegiat per quedar-s’hi ben sol.
Segona gran idea: seria ideal un telescopi que ens permetés mirar en les freqüències de l’espectre infraroig. Així podrem veure més lluny i millor, ja que tot l’univers s’expandeix i això fa que les freqüències que es detecten siguin més lentes de com s’emeten. Però tot cos calent fa interferències en la zona de l’infraroig. L’escalfor del sol, de la terra de la lluna, tot afectarà al telescopi. La solució: posar-li una gran pantalla reductora de la calor. I per enviar-la a l’espai, la portarem plegada.
Hi ha un munt més d’innovacions i “idees felices” en aquest telescopi, com la lent feta d’hexàgons, també plegable, o un sistema per “tapar” la llum de les estrelles massa properes per veure encara més lluny a l’univers profund. Al final, com ja sabeu, el telescopi James web, ha quedat així:
Hi ha moltes reflexions que em venen al cap, algunes les de sempre: la capacitat de l’esforç col·lectiu, aconseguit amb persones com tu i com jo, i que arriba a fer coses extraordinàries. També tot el que ens falta per conèixer de l’univers, la màgia que hi ha darrere les forces que el mouen. Com una idea senzilla, com la voluntat de conèixer, pot moure de forma positiva a tantes voluntats. I més metafòricament, com necessitem un espai aïllat, sense interferències, per poder observar la profunditat.
Alhora també constato com la força de la novetat ens estira tant, i desitjaria trobar la manera de convertir-la en la que necessitem per cuidar el planeta, a on ens cal una força per frenar i no per córrer, i no per anar lluny sinó a prop.
Amb els meus millors desitjos, que tinguem un bon 2022.
Bernat Romaní 
Ben cert, Bernat. Si hagués de triar una i només una de les virtuts de la nostra espècie, triaria la curiositat. Aclapara pensar que, fa tan sols cent anys, ni tan sols sabíem que totes les estrelles que veiem al cel nocturn són totes de la nostra galàxia, la Via Làctia, i que l’univers està ple d’altres galàxies com la nostra, cadascuna amb milions i milions d’estrelles i planetes, alguns potser com el nostre, amb capacitat per acollir vida… Dintre de cent anys més, i gràcies a projectes com el del telescopi Webb, haurem entès per fi què és (o què no és) la matèria fosca, l’energia fosca, i moltes altres coses més que ara ni tan sols podem ni arribar a imaginar.
Un viatge increïble, el nostre. Després de coure’s durant milions d’anys, d’una sopa d’àtoms cuinats als forns estel·lars en sorgeix espontàniament vida, i aquesta evoluciona i evoluciona fins donar lloc a infinitud d’espècies, entre elles la nostra. I resulta que, de sobte, ens adonem que ha passat una cosa extraordinària: que som aquí i que hem aconseguit deduir de forma bastant fidedigna com hi hem arribat. I que encara ens queden tantíssimes coses per descobrir i entendre, del nostre lloc a l’univers, del nostre passat, del nostre possible futur. Hi ha res més autèntic i apassionant que això?
A molta gent, quan li expliques gestes com la d’aquest telescopi, li sembla que seria millor destinar tots aquests diners (10.000 milions de dòlars, poca broma) a projectes més terrenals, com ara paliar les desigualtats o evitar que absurdament acabem destruint el nostre propi planeta. Certament, no m’atreviria pas a dir que aquest telescopi és més important que tot això altre. Però crec que és lògic i imperatiu que la humanitat compagini ambdós tipus de projectes. Hem de continuar com sigui amb la nostra aventura èpica per descobrir tot el que poguem de l’univers, ja que, vist des d’una perspectiva còsmica, és el més autèntic que podem fer com espècie.
Sense deixar de banda tota la resta, que comença per cadascú de nosaltres: ser agraïts i intentar retornar el préstec de la vida aportant cada dia el nostre granet de sorra per fer un món millor.
Bon any 2022!
Fantàstic Joan! Has millorat la meva entrada! Moltes gràcies i per molts anys amb la curiositat!