Fa deu anys vaig captar un missatge vingut de l’espai. He tardat tot aquest temps a desencriptar-lo. L’he posat en forma de llibre de ficció per a tots els públics, per si hi ha algú que no em vol creure.

El missatge el va enviar l’Aamunsi, un jove astrònom que formava part de les últimes expedicions per salvar fragments d’ecosistemes del seu planeta. En el missatge explica com la seva civilització de troodons s’apressa a recollir una selecció de les últimes espècies vives abans d’abandonar el seu món per sempre. La seva tasca no és només preservar la biodiversitat, sinó decidir què cal salvar i què cal deixar enrere.

En adonar-me que aquell planeta tenia moltes similituds amb el nostre, vaig haver de documentar-me sobre els nostres coneixements de biologia evolutiva i planetària, per així fer la millor transcripció possible. En aquest post us comparteixo alguns d’aquests coneixements que he recopilat.

Les cinc grans extincions del planeta Terra

Primera gran extinció: fa 444 milions d’anys. Pas del període Ordovicià al Silurià. Gran glaciació i baixada del nivell del mar. Va desaparèixer el 85% de les espècies marines.

Segona gran extinció: fa 360 milions d’anys. Final del període Devonià. Canvis climàtics i disminució d’oxigen als oceans. Va afectar sobretot la vida marina (esculls, peixos primitius).

Tercera gran extinció: fa 251 milions d’anys. Pas del període Permià al Triàsic. Intensa activitat volcànica a l’actual Sibèria. La catàstrofe ecològica més gran que ha viscut la Terra. Van desaparèixer un 90–95% de les espècies marines i un 70% de les terrestres. Va propiciar l’aparició dels dinosaures.

Quarta gran extinció: fa 200 milions d’anys. Pas del període Triàsic al Juràssic. Alta activitat volcànica i augment de CO₂. Van desaparèixer un 20% de les espècies marines i els darrers grans amfibis.

Cinquena gran extinció: fa 65 milions d’anys. Pas del Cretaci al Terciari (abreujat K-T). Produïda per l’alta activitat volcànica a l’altiplà de Dècan, a l’actual Índia, i suposadament per l’impacte d’un asteroide. Extinció de tots els dinosaures no aviaris i del 75% de les espècies.

Algunes espècies del període Cretaci superior terrestre

Nedoceratop. En aquest període van proliferar els dinosaures amb un escut ossi al voltant del cap (família dels ceratòpsids).	Secernosaure. També van ser abundants els dinosaures amb bec pla com els ànecs (gènere dels hadrosaures).

Mapusaure. Els grans dinosaures carnívors, ocupaven el nivell superior de la cadena tròfica. El famós Tiranosaure també és d’aquest període.	Ornithomimus. Teròpode àgil, de la mateixa línia evolutiva que els troodons. Capacitat sensorial desenvolupada.

En els ecosistemes terrestres hi havia altres rèptils, com cocodrils similars als actuals, serps primitives i diversos llangardaixos.	Les aus primitives, ja plenament diferenciades dels dinosaures no aviaris, convivien amb ells; algunes, com Ichthyornis, tenien dents.

Els mamífers ja existien, però eren petits i de vida sovint nocturna. Espècies com el didelphodon o l’alphadon ocupaven nínxols ecològics semblants als dels rosegadors actuals, alimentant-se d’insectes, llavors o petits vertebrats. Després del pas del Cretaci al Terciari, alguns d’aquests mamífers arborícoles van evolucionar cap als primers primats, els antecessors dels homínids.

Al mar, els grans depredadors eren els tylosaures, de cos allargat, cua potent i terrible queixalada.	Convivien amb espècies que han resistit més d’una gran extinció, com els taurons o les grans tortugues.

Tots els dibuixos (menys la tortuga) són de Glàfira Smith (www.glafirasmith.com)

Pel que fa a la vegetació, el Cretaci superior va ser un període clau per a l’expansió de les angiospermes (plantes amb flor), que van transformar els paisatges terrestres. Aquestes convivien amb coníferes, falgueres i altres plantes més antigues.

Els troodons

L’espècie de l’Aamunsi coincideix amb la batejada a la Terra com els troodons, dinosaures teròpodes, bípeds, omnívors i que mesuraven (en la versió terrestre) uns 2,5 metres de llarg. De tots els dinosaures coneguts, era el que tenia el cervell proporcionalment més gran respecte al seu cos, i dotat, presumiblement de més intel·ligència.

Xarxes de dependència ecològica

Les xarxes de dependència ecològica mostren com els organismes d’un ecosistema depenen els uns dels altres per sobreviure. Els éssers vius es reparteixen les funcions de productors, consumidors i descomponedors. Són les relacions entre plantes, animals i microbis que en mantenen l’equilibri. Predir el comportament d’aquestes xarxes és extremadament difícil. Això es deu a la gran complexitat i nombre d’espècies implicades, les interaccions indirectes, com la competició, simbiosi o depredació múltiple, i els canvis ambientals constants.

Quan una espècie desapareix o disminueix, pot ser que la xarxa no ho noti, o pot afectar tot l’ecosistema, provocant efectes en cadena que alteren l’equilibri ecològic per sempre. Aquest és el repte que afronta la Dasmna i tot l’equip d’ecosistemes de la societat troodòntica.

Tècniques de recerca de planetes

L’any 1990 es van trobar els primers planetes fora del sistema solar. Des de llavors, el nombre ha crescut exponencialment. El primer similar a la terra fou descobert el 2014 i batejat com a Kepler-186f. Es troba a 500 anys llums de la Terra orbitant a una estrella de tipus M en la zona habitable, amb possibilitat de contenir aigua sòlida, líquida i gasosa.

Descobrir un cos que no emet llum a anys llum de distància és gairebé impossible si no se’n sap la posició. Però es pot deduir gràcies a mesures indirectes. Tal com explica l’Aamunsi a l’Stepneo, una de les tècniques que utilitzen els astrònoms per descobrir planetes és la del trànsit, que consisteix a mesurar la petita disminució de llum que es produeix quan un planeta passa davant la seva estrella; això permet conèixer la mida del planeta. Una altra tècnica molt usada és la de velocitat radial o efecte Doppler, que permet detectar els moviments de l’estrella provocats per la força de la gravetat del planeta, que l’atrau molt lleugerament a mesura que hi orbita.

Remarco, com ja he escrit altres vegades en aquest bloc, que rebutjo expressament l’expressió “exoplanetes” per a referir-nos a planetes fora del sistema solar. Penso que un cop més és reflex d’una visió antropocèntrica de l’univers. I tenint en compte que el sistema solar està abastament explorat, qualsevol nou planeta que puguem descobrir, en podem dir senzillament: planeta.

Recreació proporcional del planeta Kepler-186f i el seu sistema amb relació a la Terra.
Font: NASA Ames/SETI Institute/JPL-Caltech

Missatges de l’espai

La comunitat científica té un llarg historial en l’escolta atenta de senyals intergalàctics a la recerca d’indicis d’intel·ligència extraterrestre. És famosa l’anotació WOW que va fer l’astrònom Jerry R. Ehman quan va veure una seqüència de caràcters que seguien un patró en un senyal captat la nit del 15 d’agost de 1977 pel radiotelescopi Big Ear. Fins el dia d’avui no s’ha pogut esbrinar si tenia un origen intel·ligent o provenia d’un núvol d’hidrogen.

Fa anys que està actiu el projecte SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence) subvencionat per mecenes i fundacions. Durant un temps, el projecte SETI va demanar la col·laboració dels internautes perquè cedissin temps de càlcul dels seus ordinadors personals connectats mentre estaven passius. Era el projecte SETI@Home. Jo hi va col·laborar força temps, amb l’únic resultat de les queixes de la meva dona per gastar massa electricitat.

Després de col·laborar amb el projecte SETI@Home, vaig instal·lar un radiotelescopi al terrat de casa i vaig captar un senyal de freqüència constant que provenia de la galàxia Messier 74, situada a 32,5 milions d’anys llum de la Terra. El llibre és la descodificació d’aquest senyal en alfabet terrestre.

L’Allen Telescope Array (ATA) va ser el primer radiotelescopi dissenyat expressament per a la recerca de vida intel·ligent extraterrestre.

Admirant telescopis

Els telescopis són eines meravelloses, fruit de la col·laboració de milers de científics al llarg de la història, i que ens permeten aprofundir el coneixement més remot en l’espai i el temps. Us comparteixo un parell de fotos que m’he pogut fer davant d’aquests ginys.

Davant del GRANTECAN, el major telescopi d’Espanya, al cim del Roque de Los Muchachos, illa de La Palma.	Davant del suport del mirall secundari del futur telescopi més gran del món, l’ELT (Extremely Large Telescope), que es fabrica a Catalunya i s’instal·larà a Chile el 2027.

Què se n’ha fet dels troodons?

El llibre acaba on acaba el missatge de l’Aamunsi. No en tenim més informació. Però tal com diu ell, tant de bo algú investigui si han sobreviscut el llarg viatge. Des del mateix moment que en vaig acabar la transcripció, m’he posat a auscultar el cel per buscar senyals provinents del planeta a on van posar rumb. De moment no he tingut cap èxit, a part que han passat molts milions d’anys. Però no defalleixo, i si aconsegueixo alguna informació, no dubteu que ho posaré de nou a disposició dels lectors.