Els meus alumnes treballant col·laborativament per sortir a la foto.

Aquest és el meu cinquè any com a professor de secundària i el segon en instituts públics. M’encanta la meva feina. I per això sempre vaig rumiant com podria millora-la i com podríem millorar l’educació. A continuació exposo una sèrie de propostes que he anat recollint del meu equip impulsor: companys docents, alumnes, families i reflexions pròpies. El desig és que arribin al Departament d’Educació, als professors d’altres centres i a tothom qui vulgui complementar-les o discutir-les.

Ho publico l’endemà que s’han donat a conèixer les propostes del Grup Impulsor de Millores Educatives promogut pel Departament d’Educació. Jo també hi he dedicat força hores a rumiar-hi, i m’agrada veure que coincidim en algunes coses!

1. Proposo que les plantilles no canviïn més d’un 10% d’un curs a un altre

Recordo la segona setmana de classe al meu nou centre: encara no em sabia la meitat dels noms i el descontrol anava creixent. Alhora veia que el professor de socials els tenia tots callats i ja havia fet un terç de la primera situació d’aprenentatge. Ara, finalment, m’escolten quasi sempre i em sé tots els noms. Ha passat mig curs. Ho heu endevinat: el professor de socials hi era l’any passat i jo soc nou al centre.

Estic convençut que conèixer els alumnes, les dinàmiques del centre, el seu esperit pedagògic (a més del projecte pedagògic), és el que més afavoreix l’aprenentatge. Els professors que arribem nous hem de familiaritzar-nos amb el centre i els alumnes al mateix temps que construïm una programació adequada al nivell i grup que ens ha tocat. Hi posem el màxim esforç, però la novetat té un peatge.

L’institut a on estava el curs passat va canviar un 30% de plantilla d’un curs a l’altre. Aquest curs estic a un de màxima complexitat on el 70% som nous. El curs que ve segurament tornarà a canviar el 70% de la plantilla. I jo intentaré ser un d’ells.

L’any que ve miraré de tenir plaça a un centre més a prop de casa, i és molt probable que ho aconsegueixi. Això anirà en detriment de l’alumnat i centre que he conegut aquest any. Me’ls aprecio, però miraré per a mi, no per als alumnes. L’única opció és que el departament m’obligui a mantenir-me un any més per fer traspàs. Però només m’hi quedaré si ens hi obliguen a tots. Jo no faré el passerell.

El departament d’educació pot argumentar que les diferents convocatòries d’oposicions per a l’estabilització de plantilles busquen aquest objectiu. Però si fan els números amb projecció  realista, veuran que sempre hi haurà un grau de rotació elevat. Per tant, calen mesures afegides per limitar la pèrdua de cohesió d’equips. I una mesura pot ser forçar als docents a estar com a mínim dos anys als centres per poder fer traspassos i que els coneixements col·lectius tangibles i intangibles que es construeixen durant el curs no es llencin a la bassa cada estiu. Cas especial són els centres de màxima complexitat que, si no tenen mesures d’aquest tipus, es veuen abocats a la constant rotació de docents i al bateig de foc d’interins. El que es tradueix en el fet que els alumnes d’aquests centres estan doblement perjudicats.

Els sindicats poden considerar que retenir les plantilles va en contra dels drets adquirits del funcionariat i interins sobre la seva mobilitat i tria del lloc de treball, però estic convençut que la millora del clima grups d’alumnes millora les nostres condicions per fer la feina que ens agrada.

 

2. Proposo que ens donem autèntica formació per “fer classe”

Quan vaig començar a impartir classes, no ho havia fet mai. Quina obvietat! Bé, havia fet les pràctiques del màster, però si no són els teus alumnes no és el mateix. El cas és que quan comences tens molts dubtes elementals que ningú t’ha explicat.

Espero que treguin la llibreta o començo ja? És millor escriure exercicis a la pissarra o que els copiïn de la pantalla? Que m’escoltin amb el llibre davant o sense? Recullo exercicis al final de la classe i em carrego de feina? Quin tant per cent de la classe ha d’haver acabat la tasca per passar a la següent? Com comprovo que han fet els deures, passant per les taules o faig un mostreig? Quin termini dono per tornar a entregar la tasca després del meu feedback? Si un nen es vol canviar de grup perquè hi ha una relació tòxica, ho permeto o ho evito per no crear precedents?

La formació del màster i el curs de novells aporta coses, però no prepara per a la gestió bàsica de la interacció professor-alumne. Aquí cadascú se n’ha de sortir amb la seva intuïció i records com a alumne. No dic que no sigui important aprendre un bon disseny de situacions d’aprenentatge o entendre el sentit de les competències, però la majoria dels cursos es queden en l’àmbit teòric o amb treballs i exercicis sense interacció amb l’alumnat. Es queden en presentacions fredes i generalistes. I un dels pilars fonamentals de l’aprenentatge és el bon ambient a classe, el que coneixem com a bona Gestió d’aula, eufemisme per dir: “que em facin cas i que respectin els companys”. I això a més de creure-ho, ho afirma el reconegut investigador John Hattie.

La proposta és molt concreta: tots els professors hauríem d’anar d’oients a altres classes del mateix nivell, unes quantes sessions i en diferents moments del curs. No es tracta de codocència, es tracta d’observar sense interactuar, quines estratègies i ritmes de classe desenvolupa la resta del professorat amb els teus propis alumnes. Tinc claríssim que és la millor d’aprendre a ser un bon professor i, sobretot, a agafar confiança en la feina. Alhora, caldria premiar els professors veterans que facin el servei de mentoria. I un programa d’acollida als centres, tal com es fa en algunes empreses.

El Departament d’Educació ha proposat el programa SENSEI perquè el professorat novell pugui tenir un temps de residència inicial amb uns mentors. És un programa pilot i benvingut sigui. Però en paral·lel, veig necessari sense més demora que tot el professorat adoptem una dinàmica d’aprenentatge constant dels companys. Jo almenys així ho demano i ho practico sempre que puc.

A més dels companys, encara afegeixo que ens aniria molt bé una formació d’“escenari”. L’empresa on treballava abans ens va pagar un curs de “Parlar en públic” impartit per l’actor Fermí Casado que em va donar bones pautes. I pel que fa a la gestió d’aula, al principi que em sentia més insegur vaig trobar molts bons consells al llibre “Como dar classe a los que no quieren” de Juan Vaello Orts, llibre que sempre recomano, com també llegir algun llibre del tipus “Allò que m’hagués agradat saber abans de fer de professor i ningú em va explicar”, que n’hi ha de bons i dolents però sempre en treus alguna idea.

3. Proposo que hi hagi un mediador literari a cada centre

Els qui llegiu aquest text segur que esteu d’acord que la lectura és vital; no cal que us convenci. Però cal tornar-ho a dir: la lectura ens dona la clau per la resta d’aprenentatges, ens prepara per a un món incert, ens obre la ment, ens dona criteri, fermesa d’opinió i capacitat per canviar-la, ens dona eines emocionals, ens afavoreix els resultats acadèmics, ens fa millors persones, i tot això, passant-ho bé.

Però per molt que comprem molts llibres i els posem a prop dels alumnes, no llegiran més.  Les biblioteques són imprescindibles, però no suficients. Cal el factor humà. Calen persones que en sàpiguen de literatura i de jovent. Algú que els pugui parlar de tu a tu.

He vist actuar mediadors/es literaris/es a centres on he treballat i constatat la gran diferència. Se saben el nom dels 400 alumnes del centre i els seus gustos individuals. Els he vist recomanar llibres que no els agraden però que saben que és el que l’alumne necessita, els he vist portar llibres de casa per a alumnes especials. Els he vist muntar activitats amb tot l’equip docent, no només els de llengües. He vist la connexió de la lectura i la vida en directe.

El més habitual és que el mediador el pagui l’Associació de Famílies d’Alumnes, i és clar, són llocs a on les famílies tenen poder adquisitiu. Per això estic convençut que una de les inversions més rendibles per millorar l’educació de forma transversal és que el govern pagui un mediador literari a cada centre.

4. Proposo que la codocència no sigui parcial

Amb l’atenció a la diversitat ens trobem amb múltiples factors que no podré desentrellar amb tres o quatre paràgrafs -ja no diguem amb alguns tuits-, i tampoc tinc la suficient formació per abordar-ho. Segurament sí que calen més recursos, però alhora donar un autèntic suport als que no en som experts. Jo em trobo amb alumnes que no estan al curs a on haurien d’estar, o no amb els recursos suficients, i es passen el curs arrossegant la frustració de no seguir el ritme de la classe. Ben cert que tenim cada cop més experts en departaments d’orientació, de SIEI i aules d’acollida. Aquí només proposo dues coses: la primera és el màxim diàleg amb tot el professorat del centre, al llarg de tot el curs, incloent-hi també els alumnes i els pares, perquè l’alumne pugui tenir la dosi assumible de repte perquè pugui créixer en autoestima, a través de l’aprenentatge, més enllà de les titulacions. No estic parlant de rebaixar el nivell, estic parlant d’ajudar a la dinàmica del grup per poder-lo elevar. He viscut els dos models, grups separats i grups inclusius, i m’inclino més pels inclusius en vista dels resultats, però s’ha de fer molt bé, i quan no es pot, és contraproduent. No hi ha solució màgica i cal actuar al detall de cada persona. I grups flexibles i d’acollida també donen bons resultats. Un alumne que no té capacitat per seguir el que se li demana, per les raons que siguin, no fa cap favor al grup, al professor, i a ell mateix. El que he experimentat és que tots els alumnes, si els expliquem bé els tractes diferenciats, els entenen i ens recolzen.

I en segon lloc, una cosa molt concreta: en més d’un centre m’he trobat que faig de codocent, o docent de reforç en assignatures i grups en els quals només hi soc present una hora a la setmana. Veig clar que és més útil que faci de codocent més hores en un sol grup. Un cop més, les possibilitats de millora de l’ambient de l’aula, i per tant l’aprenentatge, són proporcionals amb el vincle que establim els professors amb els alumnes, i això està lligat amb les hores que passem amb ells.

5. Proposo que s’eviti el mitjà digital si no està justificat

Una altra manera d’escriure aquesta proposta és: “que el departament inverteixi en impressores”. M’explico:

El mitjà digital és meravellós en molts aspectes: interactivitat, multimèdia, personalització, recerca mundial, pensament computacional. Però alhora està renyit amb la focalització i la comprensió reflexiva. Per això, he arribat a la determinació que tot el que es pugui fer en paper, ho faig en paper.

El mitjà digital és molt llaminer per als professors. És ràpid i efectiu de comprovar qui fa les tasques. Així no acumulo papers ni els tragino amunt i avall. “Això m’ho pengeu al Classroom”. “He penjat l’índex al Moodle”. Alhora, el mitjà digital també és una gran font de material ric i que compartim amb tota la comunitat educativa. Els professors ens nodrim del millor de la xarxa mundial i ho adaptem al nostre grup-classe. Per això, la nostra font de material acostuma a ser digital, i imprimir-ho demana un temps. El meu lema és imprimir tot allò que és estàtic. Darrerament ho faig sempre i els noto més concentrats; és un esforç que té premi. Ja no és només per evitar que facin servir la intel·ligència artificial per fer un resum, que si cal la farem servir, és perquè descansin de les pantalles. Així també estalviem mals humors per controlar distraccions, tant ells com jo.

Això, està clar, només és possible si la impressora del centre està ben dimensionada: té totes les opcions de format i grapat, i va a la velocitat necessària per a donar servei a tot el professorat.

6. Proposo comptar amb el millor equip d’experts

Sempre penso que devem ser una de les empreses més grans del país. De professors som uns 70.000 de Primària i uns 55.000 a Secundària. He mirat quants treballadors té la SEAT; uns 15.000. En definitiva, som un col·lectiu molt nombrós, amb una bona preparació intel·lectual i que a més fem una feina d’arrel molt semblant. Per això, sembla lògic pensar que tenim un potencial col·lectiu immens.

Qui més qui menys fem pinya, i no només amb els companys de centre. Jo estic apuntat a uns quants grups digitals de professors de la meva matèria -matemàtiques-. Un de WhatsApp amb 400 membres, un de Telegram de 230 membres, un Drive compartits de recursos, a més de participar al grup de resolució de problemes de l’ABEAM (Associació de Barcelona per a l’Estudi i l’Aprenentatge de les Matemàtiques). Les altres àrees de ben segur fan les seves trobades, però crec que els matemàtics són especialment actius, amb una colla d’associacions federades a la FEEMCAT.

La generalitat té alguns portals amb els quals promou la transferència entre iguals. Jo he tret partit del portal ARC (Aplicació de Recursos al Currículum) del CESIRE, a on el professorat comparteix bones experiències competencials. També acabo de descobrir que s’està impulsant el NUS (Comunitats de docents), tot i que no sé si arrencarà.

On vull anar a parar és que trobo a faltar la transferència docent de proximitat, la de quilòmetre zero, que estic convençut que seria molt productiva. Per començar al propi centre, preservant el temps per compartir que acabem dedicant a altres coses, però també, fer trobades entre centres físicament propers, a 15 minuts caminant, del mateix barri.

L’any passat ens va tocar fer el curs de Competència Digital Docent. El podíem fer en línia, però el centre va proposar a la inspectora coordinar-lo entre els especialistes del propi equip. Vam fer una sèrie de tallers a on el professorat que dominava una eina digital, l’explicava i la feia treballar als companys, basat en la seva experiència a l’aula amb els alumnes compartits. Va ser realment útil i celebro la decisió de la direcció per apostar a aquest aprenentatge significatiu i de proximitat.

En aquest gran col·lectiu d’experts també hi sumo l’alumnat. Si sabem destil·lar les seves opinions, podem aprendre molt del que els va bé per millorar el seu aprenentatge.

I no vull acabar sense esmentar la investigació en educació. Aprofitar el coneixement col·lectiu no està renyit en estar atent a les evidències que ens dona la recerca metòdica. Amb els companys ens passem llibres ja sigui de l’Héctor Ruiz Martín, de la Neus Sanmartí o de George Pólya. Em sorprèn que als departaments no hi tinguem més llibres de pedagogia. Jo sempre animo al centre a comprar-ne.

Recapitulant, proposo dos darrers “deures” per al Departament d’educació.

1. Que posi les eines i els recursos per facilitar la interacció entre el professorat de proximitat. Que no treballem com a éssers aïllats, repetint les mateixes feines i preocupacions a poques passes de distància.

2. Que dediqui esforços a escoltar la veu dels milers d’experts que estem a peu d’obra i les analitzi amb atenció per destil·lar-ne les millors propostes.