Dit d’una altra manera: els tenim en lloguer. En gaudim temporalment. No podem pretendre res més.

Tota llei on apareix al mateix paràgraf la paraula còpia i la paraula digital, està obsoleta.

El silenci no es llegeix, l’amor no es mira, la felicitat no s’escriu. la pena no es medita.

Si hagués de fundar un partit polític, seria el partit del mètode científic. La seva ideologia es veuria inspirada pels màxims coneixements científics de totes les branques de la ciència, inclosa, per descomptat, la psicologia humana.

No em sembla bé que els polítics s’abstinguin en les votacions. Han de ser clars: o sí o no. Si volen matisar el vot, s’han de saber explicar d’una altra manera. L’abstenció demostra poca valentia i poca transparència.

El futur (present) del consum cultural digital serà pagar per minuts d’audició i visionat. Pagarem per gaudir i no per posseir. Serà el més just per als creadors, els productors i els consumidors. Tindrem llistes pròpies i de la nostra xarxa social. No és meravellós?

Quan era petit em sorprenia que els llibres d’informàtica tinguessin dedicatòria. Pensava que només n’havien de tenir els que expliquessin històries emocionants. Amb el temps, he entès el valor emocional de cada feina i el valor dels bons artesans.

L’ample de via dels ferrocarrils, la longitud de les adreces d’Internet, la configuració de les lleis electorals: tot prové d’una barreja entre casualitat i evolució precipitada. Serem capaços els humans de repensar i optimitzar aquestes variables tan crucials pel nostre devenir?

Abans el preu d’un producte cultural venia marcat per l’equilibri entre l’oferta i la demanda. Ara el preu el marca l’equilibri entre el bon servei de distribució i la incomoditat de piratejar-lo (amb un 10% de deriva per mala consciència).